|
 Un
mateix cel
 Benicull
de Xúquer,
Set i Mig, 2000.
TRIA DE POEMES
"La poesia de Joan-Elies Adell proposa
de transportar-nos cap a geografies desconegudes, on, en trànsit
i com a subjectes traduïts, aprenem a inscriure’ns i
subscriure’ns en les superfícies sempre difícils
d’uns altres indrets. Tot destruint la cadena del sentit habitual,
resseguim signes i sons que ens inviten a mirar a través
de les ratlles del llenguatge la línea fugissera de
l’horitzó que gestiona el cel; aquell cel des d’on
arriba el vent paradisíac de l’infinit.
Sobre el mateix llindar d’aquesta frontera, oscil·lant
entre el quotidià i les promeses d’un altre lloc, el
llenguatge s’obre per desvetllar-nos un altre món on
ser-hi. Soldant l’estètica amb l’ètica, la llengua
que anuncia un cos errant empeny la “política” més
enllà dels confins infinits de la filosofia per a il·luminar-se
en la poètica.
En els marges de la llengua, en els silencis entre les paraules,
emergeix un món inesperat i indisciplinat. En l’excés
d’un llenguatge que desitja revelar-se ple, autònom,
les frases trencades, les paraules inacabades, registren la
impossibilitat que torna qualsevol sentit un llarg viarany
en què es viatja sense tenir cap meta fixa. En aquest
passatge el temps de les diversitats plega el terreny per
deixar les traces dels nous mapes. Escriure la terra (geo-grafia)
significa construir una casa en el llenguatge que ens porta
i ens transporta vers un altre lloc. En la impossibilitat
de representar allò que és, l’espai del llenguatge
es transforma en el temps del cos i en el cant del món
que precedeix i excedeix a cadascú de nosaltres. Tot
això vol dir comprendre la imperfecció d’un
trajecte que assenyala l’obertura de l’encara no dit, on l’última
paraula mai no arriba.
La malenconia de la racionalitat patriarcal vençuda
es troba amb què s’ha de mesurar amb un món
il·limitat respecte a la seva lògica tancada.
La puresa dels conceptes i de les coses ja ha estat contaminada
per la brutícia de les històries, aquestes van
i vénen sense respectar l’autoritat del subjecte que
encara espera que tot reflecteixi i reconfirmi la seva autoritat.
De les ombres del saber emergeixen altres sabers, emergeixen
els sabers dels altres. Més enllà de les ratlles
les veus, més enllà dels mapes el món!
Navegar en aigües noves sense la bruixola de l’ordre
domèstic significa anar un poc a la deriva, ja sigui
per perdre’s una mica, ja sigui per retrobar-se veritablement
en un altre lloc. Interrogat per un món obert, que
ja no pot ser per més temps “nostre”, el punt de partença,
la certesa de la realitat, es redueix a una localitat limitada.
Exposat a la llum que arriba del cel de l’endemà, el
viatger és enquadrat per un ull estranger. El viatger
esdevé objecte d’un llenguatge, d’un esdevenir, que
no és de la seva propietat. Els trajectes que ens assenyala
la poesia de Joan-Elies Adell ens inviten a posar-nos en camí,
a embarcar-nos en aquest viatge; no com Ulisses tractant sempre
de tornar a casa, sinó com Abraham,destinat a no tornar-hi
mai".
Del pròleg de Iain Chambers,
"Exposats a la llum que ens arriba del cel de l'endemà".
Àlex Broch,
|
