|
CONTE D’ESTIU
Quan l’enigma de fer visible
l’invisible,
la fluència del pensament, la captura
física, s’incorpora al joc de les imatges.
Quan l’objectiu cinematogràfic
despulla
l’equipatge íntim sense sentir l’esforç,
les formes precises de la malenconia.
Per la pantalla circula suficient
matèria com per fer avançar el temps.
Un conte d’estiu que dibuixa
la misteriosa zona comuna existent
entre la ficció de filmar i la ficció de viure.

|