Dis-me per què
sempre cau en silenci, l'amor.

Així, amb la necessitat
de respirar el color blau
acer dels teus ulls, de remoure
diàriament el perfum
dolç de la mar més nocturna,
visc per a l'enyorança, contra l'enyorança.
També m'ofega la intimitat
d'aquest caminar llis, estèril,
sense ben bé explicar-m'ho,
i la ingravidesa dels núvols, sempre presents,
que omplen els pulmons d'un respirar dòcil,
fictici, menyspreable.

(La balança de la inquietud
augmenta el preu de l'enyor:
és d'un verd mareny que marceix)

I així, amb la necessitat d'acostar-me
només amb el vermell dels llavis, m'enfonso
maldestre en la sensació d'anar llegint
versos meus mentre tu et vesteixes,
a tota pressa.

Dis-me per què
no vas dir-me adéu.
El so del comiat
fou sempre el d'una porta oberta.