¿Tornaràs alguna vegada a jugar
a la distància, a la minva dels dits,
a fer que la llunyania siga una xifra
sensible que s’assembla al transcórrer
de les nits o acabaràs, contràriament,
per fermar el traç inútil
d’aquests relats plens de febre
que no sols traeixen
la certesa del mar
sinó que es barregen
entre el glaç i la carn?

L’amor en silenci
sempre vol somriure des del fàcil
racó de l’enyorança, fer que la més
mínima gota de suor adqueresca
el més tendre dels sentits
i que una ombra de bonior quede
ben a fora, en un despullar recer.
Avivar aquest trist ressò
de música que encara m’acompanya.