ESCRIT A MÀ
Abans que pogués girar el cap,
ja m’havia consumit aquesta claror
gairebé d’ivori. Va ser llavors
que em vaig adonar que no hi ha cortines
capaces d’evitar l’involuntari envit
d’una cal·ligrafia quasi
perfecta. Se’m va fer necessari esperar,
verificar la presència del sol mentre
esgarrapava les tardes inflades
al fons de l’horitzó. Al llarg d’aquelles eternes
hores de temps em vaig sentir sotmès
a l’implacable rigor de les seues condicions.
Incapaç d’habituar-me a aquella
insuportable tibantor, no va deixar
de reposar els ulls en mi. Es recolzava
en les galtes enceses, en el meu tacte esverat.
Sentia coses estranyíssimes.
El remor insòlit dels budells. L’ossada
de les columnes. El grinyol de vells
materials d’enderroc. Vaig haver de tancar
els ulls. Només em veia a mi mateix
escrivint en la sorra, a l’escolta
d’aquella veu que encara m’enfronta.
|
