LUNGOMARE
1.
La posició del mar.
No és calma de riba incerta,
ni badada en la firmesa
dels blaus, allò que pertorba
aquest paisatge, sinó una simple
tranquil·litat en les aigües,
lleu maror que fa surar
el ferment amarg
del sofriment més extens, hodiern.
D’un color buit que encega
l’ull més cristal·lí, és el corrent.
2.
Que ningú no s’estranye, doncs,
si hi són les roques mateixes,
sí, aquelles que formen l’escull,
les que senten més a fons l’erosió
dels trets, les fiblades de sang,
i permeten el floriment
de la molsa, camí lent,
com si la superfície amorosida
de la clandestinitat mai
no s’hi reflectís. La mirada
aplega sumergida,
fins i tot.
3.
Com podem, malgrat l’ancoratge
del vent, contemplar el naufragi
vermell de cada nit, a la intempèrie,
i acollir la proximitat del fluid
que vessa d’ombra qualsevol vaivè?
Com abrigar de sospita uns incrèduls
llavis si hi són tan a prop? On finirà
el traç d’aquest Adriàtic un cop
espoliat, definitivament,
el tremall de l’horitzó?
Sols un tast d’aquella mar, apressant.
4.
La posició del mar: una guerra inacabada.
|
