En tornar-se concret,
tot necessàriament es posa en moviment.
Iain Chambers
M’agrada que ens porte cafè
cada matinada, croissants cruixents,
suc de taronja i xarop de dàtils.
És marroquí. Viu a Essaouira,
ciutat blanca de calç, d’esquena al desert,
que rep la brisa de la mar.
Hi ha pocs hostes a l’hotel.
Ens hem fet amics. No. És una paraula
massa forta, massa rotunda, fereix.
Tenim feeling, simplement, ens caiem bé.
Parlem poc. El meu francès escolar
no m’ajuda gaire. Ell assenteix amb el cap
i sovint em deixo portar pels sons
que surten de la seua boca. Em pregunto
per què s’interessa per mi i jo per ell.
No puc escriure la seua història
i, amb tot, hauria de donar testimoni
de la seua presència. Sóc incapaç
de representar-lo, no puc dir-lo
sencer, amb tots els seus somnis,
les seues passions. No sé com fer-lo
aparèixer en tot allò que vull dir.
Ell té la seua història, però hi puc
reconèixer l’ètica d’un espai.
Aquí les paraules s’acaronen.
És entre el silenci que podem
escoltar el murmuri
d’un diàleg a penes iniciat.
|
