ONADES

 

Aquesta música, que sols
a mitja tarda fa possible
el mar, em revé a la memòria,
lleugera, entelada de boires.

Amb lentitud tenaç
i esparsa, onades colpegen
la calma d’aquest tacte
buit i mesura, el silenci
pàl·lid dels dits.
Humida,
com els dies irrecuperables,
l’escolto respirar sonora,
com l’aigua que fineix, mentre l’escuma
es torna món –trets sense definició
que a penes reconec-, passió o llum.
Habitable, cendra d’un territori.