LA TRANSPARÈNCIA DE L’OPAC

És curiós. És just en la distància
que les coses s’engrandeixen, es tornen
llefiscoses, tendres o menyspreables,
feixugues o ardents, vulnerables.
Per molt petites que puguen ser esdevenen
esborradisses, folles o amarades.
És just en la distància, doncs, que les coses
assoleixen llur dimensió veritable:
el domini del traç.
I és ara,
just ara, quan sento que parles
de la distància, que l’oceà
és més i més inamovible, dúctil
i abundós, gairebé irrefrenable,
com la densitat que es forja per l’excés
de pes, per la cendra dels anys, per tanta
llunyania indestriablement acumulada.
I és ara, només ara, que sento dir
de la distància, que l’empremta de les coses
es torna majestuosa, mentre la cambra
s’omple de fosca i acluco els ulls,
agrumollada o plena.
És llavors, mentre l’esvoranc
de l’absència sobreviu a la humitat
dels calaixos, que hi perduren els soterranis
negligents de la memòria, una veu
ben arrecerada. Com quan les coses
s’ageganten, entre fredors de vidre
brusc, tot sabent que fonedissa
a tot arreu s’amaga la distància.