A PROPÒSIT D'UN PAISATGE

(Benjamin Lew/Steven Brown)
Un paisaje puede permancer inalterable;
una mirada no se repite jamás.
JenaroTalens

Aquest paisatge és fred com la mirada
més trista. D’aquí la fascinació,
trobar un buit immens on encabir
el gebre que excedeix tota postal
antiga, on arrecerar l’aigua
malferida per la primera pluja:
el damnatge de la temperatura
quan al matí s’esdevé la glaçada.
Els entorns del teu cos també són freds
com trista és la veu d’atmosfera blanca,
d’espessa boirina. Vet aquí l’encant,
la densitat d’unes mans tremoloses
que saben com tempteges el moment
precís d’oblidar amb delicadesa
el temps en què jo era lluna plena,
sol inventat per a cada hivern, sal
concreta, un somni celest. Perquè fou
fred el desordre de petjades quan
s’hi advertia el fracàs, un misteri
blau que prenia forma en llavis
ressecs de febre i sang; com trista
l’emoció d’allunyar-se sense ànsia
amb el pas just, de nàufrag.

A propòsit
d’un paisatge, quan la neu cau, a la fi,
visc la tonalitat de cadascun
dels teus porus, gravats com una absència
de tardor, densíssima de detalls.
Aquell romandrà, emperò, inalterable.
Com el teu cos. Com el rímmel obscur
que guia la línia dels teus ulls
tot esbossant una mirada que ja
no es repetirà mai.
Freda, com el més gerd sabor a carmí.
Freda, com el paisatge més trist.