No tenia paraules.
No tenia paraules pròpies.

Sovint fóres la dona blava que es manté lluny,
d’altres el personatge ombrívol
que roman en un bar tot esperant l’altre,
la zona del món que justifica l’enllà de la rialla.
I aquí estava, sota llums de neó,
d’aeroports o estacions, reproduint
un rostre a base de paraules.

Ara,
com si retornés d’una illa
la teua flaire ho és tot, ancorada
a la riba d’un mar. És seca
i fugaç, talment les onades. S’atura
i, pertot, la sensació d’una presència,
en algun tombant,
en totes les cantonades,
amb les mans plenes de flors
marcides, groguenques.
Ara,
els mots signifiquen. Per primera vegada.