PREGUNTES A L’AIRE

Sóc jo qui se sent caminar
per l’extrem precís de la incertesa
qui, sota la quietud dels estels,
vol habitar la superfícies
de qui és imatge, en canvi, una mirada
ingènua. Com a la nit m’acosto,
ara que la imaginació insisteix
a fer-me sentor la pell dels somnis, un fred
de vidre als llavis. Enllà dels teus ulls,
una precisió de passos avesats
als límits. Al desig m’aferro, ara que sé
allò que em separa de tu. Un intercanvi
de gestos. Un laberint d’amplis marges.
O una simple mar d’impotència.

 

 

Mai no he escrit (subratllat) el nom
que no diu aquesta mirada de criatura
incerta, ni he vist la llum que es filtra
a través del teu cos d’humitat tèbia;
mai no he resseguit l’ombra dels objectes
efímers, la fragilitat dels pètals
(un fingiment més) tamisats per la impotència.
I ara que viatjo al fons de les paraules
i allí em trobo amb la certesa que res
no succeeix debades (també em semblen capricioses
les ones en trencar el blau, les parpelles
en envair la tenebra) em pregunto
si importa gaire el color exacte dels pensaments,
el tacte concret de les coses quan s’esdevenen.
¿És la fredor dels mots més poderosa
que no pas un paisatge? Mai no he comprès
les lleis del desig, ni la textura en la pell.
El pes de la pluja, el fregament d’arbres i vent.
Amb estranyesa, sol,
ja no són les respostes allò que em fa mal
sinó la delicadesa en defugit preguntes:
la impossibilitat de novament mirar.

A CURT TERMINI