LA SENSACIÓ DE L’OBLIT
Poc queda de l’excés d’equipatge
amb què vas marxar (records,
fressa, intimitat), com si tot fos
a l’abast d’uns ulls disciplents mentre evoquen
la flaire extrema d’una altra mar.
Així es prolonga aquest desencontre,
més i més lleuger a mesura que s’acreix
el dolor de les coses fingides,
a mesura que els dibuixos els fan altres mans;
una lleu sensació com de comiat,
com si fos un vent serè que solca
els núvols i s’acontenta
amb la quietud de les teulades,
amb el costum dels terrats.
¿Què faré d’ara endavant
si només sento gelor de vidres
i una verda aroma? ¿Si només
hi ha llum escassa i ingenuïtat?
De l’amor,
no n’hem parlat gaire. I és que, si pogués
sentor l’olor del buit que m’encega,
d’aquella metàfora
que circula lliure pels volts de la tarda,
no caldria oblidar rostres no paraules,
meditar sobre l’estrany pes de l’origen
i de la màscara. Olorar, si més no.
El fingiment. La fondària.
|
