SILENCI ANTIC
Altra vegada sóc
al mateix lloc on sempre arribo
JOAN VINYOLI
I
Quan de vegades
escric per fer del desig una concreció
tímida, una enyorança tangible
o un silenci cada cop més complex,
m’adono prou
de quin desordre hi ha, quina remor,
contradiccions que tenen prevista
tota la meua nuesa
i, en ella, m’hi amago,
cap ombra no és més real
per haver dibuixat l’infinit.
I mentre sec a la taula, d’esquena al dia,
penso que és hora, tal vegada,
de deixar d’anotar frases disperses
i que he de parlar de la lògica obscena
que ens governa la vida.
No sé quines, però,
són aquestes paraules. Insisteixo
en explorar els territoris
que retornen la meua mirada
i noto que l’oxigen se’m fa més dens
quan reconec que les meues
són paraules
confuses que dupliquen
altres veus. Un lleuger vernís
que cobreix el meu silenci
de silencis antics.
II
Quan de vegades escric
per fer de mi mateix
un altre que també sóc,
una curiositat sense rostre
m’espanto del fred
que ha d’arribar-me. I mentre hi penso,
davant meu, l’esborrany d’un saber
que vol ser carícia, simplement,
una realitat feta de paraules.
Després d’aquest excés de claredat,
¿com diré mai d’un cos
que és meu i que s’extingeix?
Diré que tot desert té la seua mar.
|
