LA VIOLÈNCIA DE LA METAFÍSICA

 

Ara que l’oceà comença
per fer-se blanc –l’esclat s’assembla,
vora mar, a una llum tèrbola-,
i el rovell de les algues, acomptes de nit
tancada, esdevé verd vulnerable;
ara que els llavis salins, esporàdics
núvols de sang, són els coralls de tacte;
és just ara que es desplega el setge infinit
d’aigües envers una platja.
Retorn, repetició, remembrança:
la mateixa ona contra la mateixa riba
es renovella i s’ageganta, talment
la dictadura de l’efímer,
l’estrall de la paraula.