Qualsevol tria literària està sempre sotmesa als principis ètics i estètics de qui la duu a terme. El sol fet, per exemple, de limitar una selecció d’obres a única llengua, en aquest cas el català, ja suposa un acte radical d’exclusió que cal vincular a un conjunt de valors i condicionants estrictament personals. El que pretenc, per tant, a l’hora de descriure la petita antologia de poemes que acull aquesta web és manifestar, de bell antuvi, que el principal criteri de què m’he servit per efectuar la selecció ha estat l’estètic. Un criteri que assumeixo com absolutament subjectiu i susceptible, doncs, de ser discutit o rebutjat. Amb tot, a partir d’aquest acte de sinceritat, em puc permetre la llibertat de manifestar la meva admiració pels autors seleccionats. Perquè segons el meu criteri, Joan-Elies Adell, Francesc Parcerisas, Perejaume, Ponç Pons i Susanna Rafart són, tots ells, poetes excel·lents. Ara bé, malgrat tot, em sento obligat a realitzar algunes puntualitzacions més al voltant d’aquesta tria perquè ha estat condicionada també per altres dos criteris (el temàtic i el cronològic) que han motivat l’exclusió de poetes catalans que formen part del meu cànon particular.

D’una banda, l’elaboració d’una web d’hermenèutica poètica, ideada des del paradigma de la literatura comparada i amb una clara vocació expositiva i didàctica, havia de tenir, lògicament, un mateix nucli temàtic a partir del qual poder comparar i reflexionar, d’una manera òptima, al voltant del "fet literari". En aquest punt, val la pena recordar que la tematologia ha estat considerada com una disciplina clau en el procés interpretatiu. Tal com ens diu Anna Trocchi a "Temas y Mitos comparados"¹ ja la nouvelle critique va interpretar el tema com "una autèntica porta d’accés hermenèutic així com l’element cabdal entorn del qual es despleguen les profundes dinàmiques de significació de l’imaginari d’un autor". No debades, la visió holística que ens ofereix aquesta disciplina facilita una visó panoràmica de l'acte exegètic especialment idoni per al meu propòsit i on hi té especial cabuda la recepció lectora efectuada per cada lector. Tanmateix, val a dir que aquesta concreció temàtica, ha ocasionat, en última instància, l’aparició d’un nou sedàs perquè la tria havia de mantenir necessàriament un cert equilibri entre els microtemes o subtemes que poden formar part de l’acte d’escriptura. Aquest ulterior filtre, ja sigui temàtic o subtemàtic, ha estat la causa de l’exclusió de poetes que sento molt propers com ara Joan Margarit, Antoni Puigverd o Màrius Sampere, entre d’altres.

D'altra banda, la meva voluntat de confegir una web absolutament contemporània, m’ha dut a descartar poetes traspassats que tinc també en alta estima. És el cas, per exemple, de Maria-Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol o Joan Vinyoli. L’exclusió d’aquest darrer poeta ha estat especialment dolorosa, sobretot si considerem que el seu recull Cercles conté excel·lents poemes que aborden amb gran encert i bellesa l'acte de creació poètica. En qualsevol cas, si bé és absolutament lícit dubtar del valor estètic de la selecció efectuada, o discutir el seu major o menor eclecticisme, penso que en cap cas se la podrà titllar d’anacrònica. Perquè si exceptuem el poema de Francesc Parcerisas, extret del recull L'edat d’or (1983), els altres quatre poemes han estat publicats l’any 2003.

Segons el meu parer, un recull rabiosament actual de poesia catalana havia de fer-se ressò d'aquesta nova fornada de poetes, remarquem-ho, heterogènia, que amb el més o menys reeixit epítet d'imparables, està eixamplant progressivament la seva quota de prestigi dins del món de la poesia catalana. De fet, és de justícia reconèixer que el primer poema escollit i gairebé l’espurna que ha originat aquesta web pertany a Susanna Rafart, una poeta i crítica literària afí a aquest nou grup d’escriptors. El poema seleccionat "Oh Callada finestra", publicat a la revista Reduccions (número 77, 2003), va ser una troballa fortuïta que em captivà de seguida. Un poema que, a partir de la intertextualitat com a font d’inspiració, ens parla del sacrifici, la introspecció i la sensibilitat que demana la creació literària.

En la tria de Joan-Elies Adell, un altre poeta pertanyent al grup dels imparables, se’m fa difícil discernir fins a quin la seva vinculació com a professor de la Universitat Oberta de Catalunya, la universitat on estic cursant els estudis de filologia catalana, ha pogut ser determinant. En qualsevol cas, crec no equivocar-me gaire si dic que pocs poetes com ell han sabut, a partir de la teoria literària, fer poesia amb tanta destresa. I si parlo de destresa és perquè entenc que es tracta d’una obra que atresora la rara virtut de poder ser llegida a diferents graus de complexitat. Això és, que ens permet gaudir d’una lectura assequible i entenedora, que no reclama conèixer l’entrellat de fonts teòriques en què s’abeura. Una obra que, tanmateix, ens ofereix també la possibilitat d’endinsar-nos pels viaranys més recòndits de l’abstracció teòrica del llenguatge. En aquest punt, sóc conscient que la meva interpretació haurà quedat emmarcada dins del grup de recepció més planera. Malgrat que als seus llibres anteriors hi trobem diversos poemes que aborden la temàtica de la creació, el seu darrer poemari, Encara una olor (2003), ens forneix un autèntic compendi sobre l’acte d’escriure. Aquesta circumstància ha convertit en un dilema el fet d’haver de triar un únic poema. Finalment, però, l’especial reflexió que s’estableix a "Et faig existir" entre l’acte de lectura i l’escriptura, un lligam gairebé indestriable a l’hora d’escriure, ha estat l’espoleta definitiva que m’ha fet decidir la seva inclusió. No puc deixar de parlar de Joan-Elies Adell sense fer esment que acaba de rebre la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona (2004). Un guardó que ens demostra que el fenomen dels imparables no és cap clos tancat, ni cap domini estructurat per un nucli i una perifèria, sinó que està format per diverses veus de gran vàlua que tendeixen a expandir-se des del mateix moll del nou corrent.

Ja fora d'aquesta nova fornada de poetes, he volgut apostar per un artista que conrea amb gran habilitat dues facetes creatives, la pintura i la poesia: Perejaume. La lectura d’alguna crítica més que favorable arran de la publicació de la seva obra completa, Obreda (2003), va fer-me endinsar en la seva particular fronda poètica. De seguida em va captivar el seu especial llenguatge, la seva capacitat d'innovar-lo, de farcir-lo de neologismes, de paraules que, fent-li ara el joc a la seva especial concepció del llenguatge, semblaven esperar-lo per ser desenterrades. Una poesia que ens permet d’entreveure un autor apassionat per la naturalesa, capaç de reproduir les imatges de la terra amb extrema facilitat, com si la poesia li brollés espontàniament amb la mateixa facilitat que passeja pels boscos del Montnegre. La selecció d’un poema concret dins d’aquesta magna Obreda perejaumiana ha estat també molt dificultosa. En última instància, la tria de "Els mànecs de perdre" ha estat motivada per la visió impersonal de la creació que ens ofereix, per la sensació de moviment i de volum que el poema em transmet i també per la possibilitat d’explotar el joc entre l’oralitat i l’escriptura.

La tria de Parcerisas ha estat fruit, sense dubte, de l’especial devoció que sento per l’Edat d’Or (1983), segons la meva opinió, un dels millors llibres de la poesia catalana dels darrers anys. Un autor i un llibre que aprecio per la seva claredat, per la seva capacitat de fer-nos reflexionar a partir d’anècdotes senzilles i per la seva evident capacitat de suggestió. La selecció de "Un dia com aquest" em va semblar encertada perquè caracteritza prou bé la seva poètica, que beu sovint de les fonts del record, i que em forneix un conjunt d'imatges (com ara l’absència del receptor, la capacitat d’evocació de la poesia) que em semblen necessàries de cara a oferir dins la web una visió àmplia de la creació poètica.

L’últim poema seleccionat ha estat el que s’inclou a Pessoanes (2003), la darrera obra de Ponç Pons. En aquest cas, la tria ha estat, en gran part, fruit de l’atzar. Gairebé desconeixedor de la seva obra lírica, el reclam d’aquesta obra ha estat el seu títol i també els versos de la seva portada, que esdevenen un encertat preludi del conjunt de poemes que fan referència a problemes que envolten el món en general, però també el literari, com ara les enveges, la vanitat o la corrupció. Encuriosit també per l’especial debilitat que sento per la personalitat i l’obra del poeta lusità Fernando Pessoa, l'interlocutor a qui ens remeten els poemes de Pons, vaig iniciar la lectura d’aquest llibre. Aviat em va sobtar la seva senzillesa i claredat, el seu caràcter epistolar i, sobretot, l’existència de diferents poemes que temàticament encaixen molt bé dins del meu projecte. La selecció del poema "Setmana Santa", amb la cita de Paul Valéry, m’ha semblat força idònia per reflexionar sobre la inspiració dels creadors, sobre la sacralització del fet literari i també sobre l’alteritat. Uns subtemes que m’han servit tant per obrir nous fronts conceptuals com per establir paral·lelismes amb els quatre poemes anteriors.

Finalment, voldria dir que sense cercar-ho de manera intencionada, crec que aquesta petita antologia ha sortit, si no del tot, sí força políticament correcta: dels cinc poemes escollits tres són de poetes que empren el català central, un el balear i un altre el valencià.