Tot i que no està signat ni datat, l’autoria de l’obra s’atribueix a Cresques Abraham, i se sap que la data aproximada de producció és el 1375, per la data que figura al calendari que l’acompanya. Hi ha referències d'altres mapes realitzats per ell, però aquest és l'únic del qual ens ha arribat constància física i, per tant, és únic que coneixem.

 L’atribució de l’Atles a Cresques Abraham (Cresques, fill d’Abraham) es basa en dues informacions que no concorden (vegeu: Monique Pelletier, “Sobre l’Atlas Català” a Cartografia Mallorquina, Barcelona, 1995). La primera procedeix de l’inventari de la biblioteca de Carles V fet pel “guardià de la llibreria” Gilles Mallet, un inventari conegut per les còpies fetes per Jean Blanchet el 1380. Aquell any ja figurava l’Atles entre els volums del Louvre, segons la referència que hem transcrit més amunt.

 L’any següent, el novembre de 1381,  l’infant Joan, duc de Girona i primogènit de Pere V d’Aragó, va voler fer un present al nou rei de França, el jove Carles VI i decidí enviar-li un mapamundi de la seva propietat que estava dipositat en els arxius de Barcelona. Amb aquesta finalitat va fer buscar l’autor del document, Cresques el Jueu (”Cresques lo juheu qui lodit mapamundi a fet”), perquè li facilités totes les informacions útils, que serien trameses al rei de França.

 Cresques no és, doncs, forçosament l’autor de l’Atles Català, però sabem del cert que en aquella mateixa època va elaborar diversos mapes del mateix tipus i que els reis de la Corona d’Aragó els oferien com a presents. En aquest sentit ens consta que el 1390 Don Joan, rei d’Aragó, enviava al comte de Foix, Gaston-Phebus: un astrolabi, un rellotge de sorra, un mapamundi i un calendari.

 Cresques Abraham va gaudir d’alguns privilegis per part del rei Pere, com ara portar aigua corrent a casa seva, o estalviar-se de portar el signe dels jueus,  que d’aquesta manera el compensava per la discriminació que patia com a membre de la comunitat jueva. Una comunitat en la que sovint hi havia homes de cultura, posseïdors de biblioteques en les quals, potser, els Cresques trobaren informacions a les que, sens dubte, afegien les notícies rebudes en un port de tanta importància com el de Mallorca.

 Monique Pelletier, directora del Departament de Cartes i Plànols de la BNF, manté la hipòtesi que  identifica el fill de Cresques, Jafuda Cresques (Jafuda, fill de Cresques) “maestro di carta da navichare”, amb el mestre Jaume de Mallorca, però altres autors  com ara A. Hernando, G. Llompart, A. Guinart, C. Picornell o J.M. Seguí no comparteixen aquesta teoria segons una nota de l’editor de l’obra col·lectiva “Cartografia Catalana” pàg.169. El que està documentat és que el seu nom de convers era Jaume Riba.

 Sabem també que un comerciant de Florència li va encarregar quatre obres al mestre Jaume Riba i a Francesco Becaria, de Gènova, però resident a Mallorca. Aquests són els detalls de la comanda segons Skelton (“A Contract for World Maps at Barcelona 1399-1400” Imago Mundi, 38:107-113) citat per Vicenç M. Rosselló:

 Dos mapamundis havien de ser de 150 x 310 cm, i els altres dos de 368 x 368 cm, aquests darrers quasi tan grans com el mapamundi d’Ebstorf de 1239, actualment destruït. Les il·lustracions eren: 165 personatges i animals, 25 vaixells, 100 peixos grans i petits, 340 banderes sobre ciutats i castells, 140 arbres. Cal remarcar l’abundància de peixos,arbres i vaixells  en comparació amb els que figuren a  l’Atles Català. Tots aquests elements havien d’ornamentar els documents que el comerciant florentí destinava a les cases reials d’Aragó, Navarra i Anglaterra.

 Més enllà de l’autor concret hi ha moltes pistes que porten a l’origen jueu dels cartògrafs catalans. Altres noms importants són els conversos Meca de Viladestes i Gabriel de Valseca, jueus que van col·laborar amb els seus coneixements i obres al prestigi de l’escola mallorquina, però les condicions de vida dels quals no eren precisament fàcils, atesa la seva condició de jueus.

 El fet és que, avui dia, l’Atles Català s’atribuiex unànimement a Cresques Abraham malgrat no tenir l’absoluta seguretat de la seva autoria.

CONCLUSIONS 

BIBLIOGRAFIA