Aquí s’acaba el nostre viatge a través de l’Atles Català. De tot el que precedeix podem extreure algunes conclusions, que, al seu torn, podrien ser punts de partida per a noves exploracions.

 Una de les coses que més criden l’atenció en observar l’Atles, és la riquesa de topònims, especialment a la zona mediterrània. El seu estudi comparatiu amb altres cartes de l’època podria permetre determinar les influències mútues o bé l’existència d’un prototipus.

 En comparar-lo amb altres mapes, sembla evident que, si bé l’Atles Català és el primer exemple complet d’aquest tipus que ha arribat fins a nosaltres, sens dubte va ser precedit per altres intents d'ampliar i desenvolupar els portolans, com ho demostren les semblances que trobem amb el Laurenziano Gaddiano de 1351 o la carta d’Angelino Dulcert de 1339.

 Un altre aspecte patent és la importància i qualitat de l’escola cartogràfica mallorquina, de la qual el nostre Atles n’és el millor exemple, que segurament va estar motivada per l’important desenvolupament que van tenir la Corona d’Aragó i els seus ports al segle XIII. Fóra interessant estudiar la influència dels àrabs i jueus en la història de la ciència a casa nostra.

 Pel que fa a les múltiples denominacions que rep el document objecte d’estudi, considero que la més adient és la d’“atles” perquè és un conjunt de mapes, però amb la particularitat que està construït en part sobre el model dels portolans (taules III i IV), i en part sobre els mapamundis (taules V i VI).

 Si ens referim a les seves fonts, les podem classificar en tres grups:

1. Per una banda hi podem identificar el perfil de la costa mediterrània, del mar Negre i de les costes occidentals d’Europa que ja tenien els portolans o cartes nàutiques com la Carta Pisana o l’atles de Vesconte.
2. També podem trobar elements típics dels mapes circulars medievals com els esmentats d’Ebstorf i Hereford, sovint basats en la Bíblia (recordem Gog i Magog)  en llegendes que arribaven des del món clàssic (per exemple,  Alexandre) o en la barreja d'ambdues fonts.
3. Finalment cal esmentar els relats dels viatgers de l’època, dels quals he comprovat especialment  els de Marco Polo i de Sir John de Mandeville, que, juntament amb les seves experiències, en algunes ocasions també es feien ressò de llegendes antigues.

 Cal remarcar el seu caràcter globalitzador, característica que comparteix amb la majoria de mapes medievals. No vol ser només un mapa per a ús quotidià, sinó abastar tot el món. Havia de ser “imatge del món” reflectir quelcom més que la realitat geogràfica: regnes, imperis, costums, creences, llegendes... D’això en són una bona mostra les dues primeres taules, que resumeixen els coneixements cosmogràfics de l’època i que mostren l’estreta relació entre  aquests i la geografia.

 Per tant, podem considerar l’Atles com una vertadera “enciclopèdia”, que a través de la interpretació gràfica, vol prendre possessió no tant sols de l’espai, sinó també del temps i de la història. Per això combina la localització, a voltes real, a voltes simbòlica, amb la representació de ciutats, persones o animals; entrelliga els fets històrics amb la teologia o la llegenda, i, al costat d’informacions molt precises, hi trobem il·lustracions d’éssers imaginaris.

 L’Atles Català representa un punt d’inflexió entre dues maneres de representar la Terra: una nova, apareguda a finals del segle XII i principis del segle XIII, centrada en la Mediterrània, de la qual intenta delimitar amb precisió les seves línies costaneres, i una altra, més antiga, hereva de la concepció medieval, que veu la Terra coma una gran enciclopèdia visual, com un recipient que conté fragments de textos i imatges destinats a copsar el món en la seva totalitat històrica, cosmografia i humana.

 El gran mèrit de l’Atles Català està en l'habilitat amb que l’autor utilitza les seves fonts contemporànies per modificar la representació tradicional del món, sense anar gaire més enllà del que l’evidència li permetia. Va reduir significativament el catàleg de faules que havien estat acceptades durant segles i manifesta la seva incredulitat davant d’algunes d’elles quan les esmenta.

 És veritat que ell també fa servir persones i animals, però en molts casos es tracta de personatges dels quals es tenia alguna certesa en el seu temps, com en els casos de Mansa Musa, sobirà de Guinea, o el senyor dels tàrtars, Holubeim.

 És per aquest esperit, que podríem anomenar de realisme crític, que els autors de l’Atles i els cartògrafs del segle XIV en generals, es comencen a deslligar de la tradició i en les seves obres s’anticipen ja les conquestes del Renaixement.

CONCLUSIONS 

BIBLIOGRAFIA